Exposicions de l'Associació Cultural Baixa Segarra.
Exposició de fotografies sobre la Baixa Segarra "Racons inèdits".

Fotografia: Nathalie Salazar Ortiz.
Text: Joan R. Rodríguez Ximenos.

L’exposició La Baixa Segarra. Racons inèdits vol acostar-nos a la bellesa d’uns paisatges i d’uns indrets propers però a vegades desconeguts. Natàlia Salazar ha volgut presentar-nos gràficament algunes de les sensacions que li ha produït el seu primer contacte amb aquesta terra, de la qual s’ha enamorat només de conèixer-la.

Per això no n’ha volgut mostrar una visió global, sinó que el seu objectiu s’ha fixat en el detall, en el racó, en aquell indret que potser de tan vist a vegades ens passa per alt. Són aspectes concrets de la vida i de la història d’una comarca, de les activitats dels seus homes, de les seves obres, del treball, de les festes, que prenen una gran força estètica precisament perquè ens descobreixen la realitat des d’una altra perspectiva: la de l’ull observador, darrere el qual hi ha tot un món de suggerències.

La Baixa Segarra és això: paisatge, treball al camp, història… En definitiva, una manera de ser pròpia que s’amaga darrere cadascuna de les imatges. L’exposició és una síntesi -personal, sens dubte- d’aquesta forma d’entendre la vida.

L’Associació Cultural Baixa Segarra s’honora per això en presentar aquest aplec de fotografies de la jove Natàlia Salazar amb la seguretat que és un primer pas d’un camí que esperem llarg i fructífer.

Santa Coloma de Queralt, setembre de 1996.

Volem deixar constància del nostre agraïment a
l’Anton M. Valls Domènec de Montblanc per la seva valuosa col·laboració en la tasca d’escannejar les imatges i al Valentí Gual Vilà la correcció del text.

Imatges d'un passat

La Baixa Segarra, zona agresta dins d’una Catalunya interior despoblada i encara verge, amaga racons que ens parlen de vides ja oblidades, d’un passat llunyà ple de velles fites. Les onades del temps han jugat amb les construccions humanes i amb el medi, esculpint formes capricioses que ens porten a reflexionar sobre el passat des del present: és el llenguatge silenciós de les pedres.

Cal traslladar-se a les profunditats de la Història per trobar els primers vestigis del poblament humà en aquestes contrades. Són els sepulcres megalítics i els poblats ibèrics, testimonis muts de comunitats complexes on la religió i la vida quotidiana es fonien perdent els seus límits.

La riquesa històrica de la comarca, però, rau en el seu passat medieval. El riu Gaià esdevingué frontera natural i baluard per al naixement de nombrosos castells. Gegants de pedra, ingents i altius, parlen de lluites entre dos móns: el de la creu i el de la mitja lluna.

Pobles del vent i del silenci

/../ Ja no podràs trobar en el cim de les portalades reforçades aquella resta d’escut mig trencat que et parlava de senyorius antics i coneguts, ni en els marxapeus de les entrades aquell bloc de pedra massissa col·locat sencer en un portalot de fusta corcada, ni veuràs estampits a les parets aquells senyals o aquelles inscripcions que et commocionen perquè no les entens /../

/../ Vaig entregar-vos el cor i vaig estimar-vos, pobles del vent i del silenci, perquè l’absència de les vostres veus ressonava només dintre el meu cor i no tenien veu per al món que no us comprenia, que us havia abandonat dintre la negra nit tancant les vostres portes perquè no pogués entrar-hi ningú que sentís encara viva la veu de l’home. Quan aquestes s’han tornat a obrir, la vostra ànima ha fugit per sempre /../

MARIA ALBAREDA VIDAL (Del llibre Coses de la Segarra)

Santa Coloma de Queralt: Capital mil·lenària

Nascuda sota la protecció del castell de Queralt i a partir de dos nuclis d’hàbitat (la Vila Nova i la Pobla de Montpaó), Santa Coloma aviat esdevingué el centre natural de la comarca. Testimoni de la seva importància fou la construcció d’unes sòlides muralles i un senyorial castell, antigues estampes que encara avui mantenen llur encís.

Els racons de la Vila captiven el visitant pel seu misteri i embruix: el barri jueu i la Font de les Canelles, les places i els portals, les esglésies i els carrers. Petits retalls d’un poble que deslliurà una nissaga de barons i comtes, un virrei de Catalunya i molts il.lustres personatges.

Terra de cereals

El dia ja clareja. El sol naixent escampa la boira de les fondalades desfent-la suaument. Avui serà un dia llarg: cal segar. Una remor es pot sentir en la llunyania. No és un grup d’homes o dones que van cap al tros amb la seva falç i dalla, ni una colla de mainada o un ramat de bestiar: és l’aldarull mecànic dels tractors i les recol.lectores.

La fecunda terra de la Baixa Segarra continua donant com a fruit el blat i l’ordi, vestint d’auri el camp, com cada estiu. No es segarà a mà, ni es menjarà escudella al migdia en la partida. Tampoc es batrà a l’era, ni les dones i els infants eixarcolaran. La feina ja serà llesta en pocs dies: són temps moderns.

Durant uns dies, després de la sega, el camp serà una gran catifa daurada. Només les silencioses bales de palla trencaran la seva monotonia. Després caldrà airejar el terreny i reiniciar el cicle de cada any.

Un món en runes

El mas d’en Briàs, casa pairal propera a Santa Coloma de Queralt, encara perdura com a símbol i testimoni d’una forma d’entendre la vida avui ja oblidada. La llum profana el seu territori d’abandó, penetrant lliurement per les esquerdes, il·luminant àmplies estances plenes de records; però ella, imponent, desafia el pas del temps amb elegància.

Anys enrere fou poblada per tot un món de pagesia. Les seves habitacions ens evoquen mil i una sensacions. La imaginació insinua encisadors moments: la llenya cruixint a la llar, el fred sec que entra pels porticons, els animals jaient a la palla seca i calenta de l’estable i la canalla asseguda al costat de l’avi escoltant rondalles i llegendes.El mas d’en Briàs, casa pairal propera a Santa Coloma de Queralt, encara perdura com a símbol i testimoni d’una forma d’entendre la vida avui ja oblidada. La llum profana el seu territori d’abandó, penetrant lliurement per les esquerdes, il.luminant àmplies estances plenes de records; però ella, imponent, desafia el pas del temps amb elegància.

Visca la festa!


Cremem junts penes i tràngols i xisclem d’alegria, que és Festa Major. Veniu i salteu, folls mortals, Llucifer ja és aquí! Tot serà cremat, no hi haurà perdó.
Feu de diables i danseu seguint la música del foc i dels tambors.

Amb la sortida del sol el foc morirà, però la festa ha de continuar. Els gemecs de les gralles, els timbals i les cançons populars acompanyaran les danses dels gegants i dels cap-grossos. Visca el soroll i la xerinola!

Nathalie Salazar Ortiz

Nathalie Salazar Ortiz

Va néixer a França (Saint Cyr l’École, 17-XII-1972), on residí fins l’any 1978. Ja des de petita mostrà una creixent inquietud vers l’Art, especialment el Cinema. El 1992 ingressà a l’ IEFC (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya) on estudià un any acadèmic. El 1993 començà la Llicenciatura d’Història a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), traslladant-se el 1994 a la Universitat de Barcelona, interessant- se sobretot en assignatures relacionades amb la Història de l’Art i la Història Medieval. El curs acadèmic 1996-97 continuarà els seus estudis a la Université Toulouse – le Mirail (França).

Ha treballat amb professionals de la fotografia en botigues especialitzades i ha realitzat diversos cursos d’interpretació i de conservació del patrimoni cinematogràfic. Entre els seus projectes actuals destacaríem la col.laboració tècnica en el catàleg de cartells del Museu de la Farmàcia Catalana (Barcelona) i la realització de les il.lustracions per a una propera Guia de Santa. Coloma de Queralt.
D’esperit inquiet i gran amant de la natura i els paisatges rurals, descobrí recentment la zona de la Baixa Segarra, quedant captivada des del primer moment. En aquesta la seva primera exposició, intenta reflectir la seva pròpia visió personal i les emocions que li ha produït aquest encontre.

Entrades recents

Comentaris recents

No s'han trobat comentaris.
Latest Posts